Psicoanalista-Psicóloga | Psicoanálisis en Barcelona
Hilda Doolittle

Versions de Hilda Doolittle (I)

Eurídice

I

Així m’has arrossegat de nou,

jo que podria haver caminat amb les ànimes vives

sobre la terra,

jo que podria haver dormit entre les flors vives

a la fi,

per la teva arrogància

i la teva crueltat

em veig arrossegada de nou

on els líquens morts gotegen

escòries mortes sobre molsa de cendra;

per la teva arrogància

estic arruïnada a la fi, 

jo que he viscut inconscientment,

que quasi era oblidada;

si m’haguessis permès esperar

m’hagués sostret de la desídia 

en la calma,

si m’haguessis permès reposar amb els morts,

t’hagués oblidat a tu

i al passat.

II

Aquí només hi ha flames

i foscor entre guspires vermelles,

raigs negres i la llum

esdevé incolora;

per què vas girar-te,

hauria d’habitar-se de nou aquest infern

amb mi així

arrossegant-me al no-res? 

per què vas mirar enrere? 

per què vas dubtar en aquell moment?

per què vas tombar el teu rostre

encès amb el foc de la superfície,

sobre el meu rostre? 

Què va creuar pel meu rostre

a la llum del teu

i de la teva mirada?

què hi vas veure en el meu rostre?

la llum del teu propi rostre,

el foc de la teva pròpia presència?

què tenia per oferir el meu rostre

sinó un reflex de la terra,

el color del jacint

pres de la fissura oberta en la roca,

on la llum s’atura,

i el color blau cel del safrà  

i la brillantor dels safrans daurats 

i de l’anemone, 

veloç en les seves venes com el llamp

i el blanc. 

III

Safrà de la vora de la terra,

safrà salvatge que s’ha inclinat

sobre el marge abrupte de la terra,  

totes les flors arrencades de la terra,

totes, totes les flors estan perdudes;

tot està perdut,

tot està negat de negre,

negre sobre negre

i pitjor que negre

és aquesta llum incolora.

IV

Serrell sobre serrell

de blaus crocus[1],

crocus, closos en el seu propi blau,

el blau de la superfície,

el blau del fons sobre el cor de les flors,

perdut;

flors,

si hagués pogut prendre d’elles el meu alè,

en tindria prou,

més que la terra,

fins i tot més que la superfície,

les hagués conservat amb mi

sota la terra;

si hagués pogut prendre de la terra,

les flors totes de la terra, 

si hagués pogut aspirar en mi 

els crocus daurats

i els vermells,

i els cors daurats del primer safrà,

la massa daurada sencera,

la gran fragància sencera,

hagués gosat perdre.

V

Així per la teva arrogància

i la teva crueltat

he perdut la terra

i les flors de la terra,

i les ànimes vives sobre la terra,

i a tu que creuaves la llum

i reeixies

cruel;

tu que radies la teva pròpia llum,

que et fas present,

malgrat no ho necessites;

per tota la teva arrogància

i la teva mirada,

et dic això: 

tal pèrdua no és una pèrdua,

tal terror, tals espirals i brins i esculls 

obscurs,

tal terror

no és una pèrdua;

l’infern no és pitjor que la teva terra

sobre la terra,

l’infern no és pitjor,

no, ni les teves flors

ni les teves venes de llum

ni la teva presència,

una pèrdua;

el meu infern no és pitjor que el teu

encara que hagis passat entre les flors i parlat

amb els esperits sobre la terra.

VI

Contra la foscor

tinc més fervor

que tu en tot l’esplendor d’aquell lloc,

contra la foscor

i el buit gris 

tinc més llum;

i les flors,

si t’ho digués,

refaries el teu camí

cap a l’infern,

tombant-te de nou i miraries enrere

i jo m’enfonsaria en un lloc

encara més terrible que aquest.

VII

A la fi tinc les meves pròpies flors,

i els meus pensaments, cap déu 

pot arrabassar-me’ls;

tinc el meu fervor propi per presència

i la meva ànima per llum;

i la meva ànima amb la seva pèrdua

ho sap;

encara que sigui imperceptible en la foscor

imperceptible entre les roques informes,

l’infern es romprà abans que em perdi;

abans que em perdi,

l’infern es desclourà com una rosa 

perquè els morts traspassem. 


Traducció al català d’Andrea Montoya


[1] Mantinc la distinció entre crocus safrà, seguint l’original; crocus al·ludeix al mite de Crocus i la nimfa Esmílax que recull Ovidi al llibre IV de Les Metamorfosis.

Fotografía de H.D de Man Ray ( Emmanuel Radnitzky) en 1925