Eurídice
I
Així m’has arrossegat de nou,
jo que podria haver caminat amb les ànimes vives
sobre la terra,
jo que podria haver dormit entre les flors vives
a la fi,
per la teva arrogància
i la teva crueltat
em veig arrossegada de nou
on els líquens morts gotegen
escòries mortes sobre molsa de cendra;
per la teva arrogància
estic arruïnada a la fi,
jo que he viscut inconscientment,
que quasi era oblidada;
si m’haguessis permès esperar
m’hagués sostret de la desídia
en la calma,
si m’haguessis permès reposar amb els morts,
t’hagués oblidat a tu
i al passat.
II
Aquí només hi ha flames
i foscor entre guspires vermelles,
raigs negres i la llum
esdevé incolora;
per què vas girar-te,
hauria d’habitar-se de nou aquest infern
amb mi així
arrossegant-me al no-res?
per què vas mirar enrere?
per què vas dubtar en aquell moment?
per què vas tombar el teu rostre
encès amb el foc de la superfície,
sobre el meu rostre?
Què va creuar pel meu rostre
a la llum del teu
i de la teva mirada?
què hi vas veure en el meu rostre?
la llum del teu propi rostre,
el foc de la teva pròpia presència?
què tenia per oferir el meu rostre
sinó un reflex de la terra,
el color del jacint
pres de la fissura oberta en la roca,
on la llum s’atura,
i el color blau cel del safrà
i la brillantor dels safrans daurats
i de l’anemone,
veloç en les seves venes com el llamp
i el blanc.
III
Safrà de la vora de la terra,
safrà salvatge que s’ha inclinat
sobre el marge abrupte de la terra,
totes les flors arrencades de la terra,
totes, totes les flors estan perdudes;
tot està perdut,
tot està negat de negre,
negre sobre negre
i pitjor que negre
és aquesta llum incolora.
IV
Serrell sobre serrell
de blaus crocus[1],
crocus, closos en el seu propi blau,
el blau de la superfície,
el blau del fons sobre el cor de les flors,
perdut;
flors,
si hagués pogut prendre d’elles el meu alè,
en tindria prou,
més que la terra,
fins i tot més que la superfície,
les hagués conservat amb mi
sota la terra;
si hagués pogut prendre de la terra,
les flors totes de la terra,
si hagués pogut aspirar en mi
els crocus daurats
i els vermells,
i els cors daurats del primer safrà,
la massa daurada sencera,
la gran fragància sencera,
hagués gosat perdre.
V
Així per la teva arrogància
i la teva crueltat
he perdut la terra
i les flors de la terra,
i les ànimes vives sobre la terra,
i a tu que creuaves la llum
i reeixies
cruel;
tu que radies la teva pròpia llum,
que et fas present,
malgrat no ho necessites;
per tota la teva arrogància
i la teva mirada,
et dic això:
tal pèrdua no és una pèrdua,
tal terror, tals espirals i brins i esculls
obscurs,
tal terror
no és una pèrdua;
l’infern no és pitjor que la teva terra
sobre la terra,
l’infern no és pitjor,
no, ni les teves flors
ni les teves venes de llum
ni la teva presència,
una pèrdua;
el meu infern no és pitjor que el teu
encara que hagis passat entre les flors i parlat
amb els esperits sobre la terra.
VI
Contra la foscor
tinc més fervor
que tu en tot l’esplendor d’aquell lloc,
contra la foscor
i el buit gris
tinc més llum;
i les flors,
si t’ho digués,
refaries el teu camí
cap a l’infern,
tombant-te de nou i miraries enrere
i jo m’enfonsaria en un lloc
encara més terrible que aquest.
VII
A la fi tinc les meves pròpies flors,
i els meus pensaments, cap déu
pot arrabassar-me’ls;
tinc el meu fervor propi per presència
i la meva ànima per llum;
i la meva ànima amb la seva pèrdua
ho sap;
encara que sigui imperceptible en la foscor
imperceptible entre les roques informes,
l’infern es romprà abans que em perdi;
abans que em perdi,
l’infern es desclourà com una rosa
perquè els morts traspassem.
Traducció al català d’Andrea Montoya
[1] Mantinc la distinció entre crocus i safrà, seguint l’original; crocus al·ludeix al mite de Crocus i la nimfa Esmílax que recull Ovidi al llibre IV de Les Metamorfosis.
Fotografía de H.D de Man Ray ( Emmanuel Radnitzky) en 1925
